dijous, 2 d’octubre de 2008

Homer entra en campanya!!!


Els Simpson, en concret Homer, entren en campanya ... tal com veieu al video Homer pren partit per Obama, però les deficiències del sistema electoral li donen nombrosos vots al candidat republicà tot i la desesperació d'en Homer.

Tot el que heu vist en aquest clip és un fragment de l'episodi que s'emetrà a falta de dos dies per les eleccions als Estats Units i dins el marc del capítol especial de Halloween. La veritat és que acabo de llegir la notícia, he vist el vídeo i m'he quedat estorat ... és una altre forma de fer política. I és que aquestes eleccions m'estan sorprenent per les diferents innovacions que s'estan donant, especialment el tema de la campanya que s'està produint Internet, i de la qual ja vaig dir en un post al mes de febrer que el seu control podria ser clau per les aspiracions d'en Barack Obama a la presidència.

Primer va ser la qüestió de la Noia Obama, després la rèplica de la noia Hillary, després el famós vídeo d'Obama i el seu lema del Yes we can ... però no hem d'oblidar el recent video de diferents estrelles de Hollywood en col·laboració amb Google i on demanen a la gent que participi a les eleccions, fet que beneficia clarament les opcions demòcrates, i que facin arribar aquest missatge a cinc amics per correu electrònic. Però el que més m'ha sobtat és la quantitat de crítiques amagades en aquest fragment, totes elles fent referència al propi procés electoral i que constitueix per si mateixa una crítica frontal a l'elecció de Bush Junior. Tampoc cal oblidar com la banda sonora es transforma en una melodia terrorifica quan enfoca la banda de carrer republicana ... i això que tothom coneixem els colors i les tendències conservadores de la FOX. Definitivament els americans són els grans senyors del SHOW BUSINESS i aquest, tot i la crisi, ha de continuar ja que forma part de la seva pròpia identitat.

Per cert, impagable el moment que surt el pare d'en Homer, l'Abe Simpson, fent propaganda pel president Eisenhower (Ike) ... jajaja.

divendres, 26 de setembre de 2008

Setembre ... el retorn

Després de l'aturada de l'estiu tot torna a la seva rutina. Setembre no és només el retorn a l'escola i a la feina, també és l'inici d'una nova temporada a la televisió. EN aquestos moments de crisis per totes bandes -des de l'econòmica fins a la social- sort tenim que a vegades algun espai televisiu ens ofereix oxigen en estat pur. El retorn de "Vaya semanita" exemplifica en part aquesta necessitat vital. Pero, quina relació té tot això amb la Història? Bé, potser amb el que entenem per Història propiament dita no res, ara bé, d'aqui uns anys tornar a veure alguns capítols d'aquest programa des de la perspectiva del futur pot ajudar a entendre la societat vasca actual.

De fet em fa enveja aquest tipus de programa, ja que toca tots els aspectes del dia a dia d'Euskadi. Des de'ls tòpics més recurrents fins a coses tant complicades de tractar com la política ... pero tot i això fa de les seves historietes un divertiment constant. Visca el seu atreviment!!! Llàstima que els intents per a dur aquest programa a la resta de l'Estat no han tromfat ... sort que sempre ens queda el satèl·lit i el Youtube ...

Aquí us deixo alguns sketchos, especialment bona la promoció "Mamma Mia" que anuncia el començament d'aquesta nova temporada!







dimarts, 19 d’agost de 2008

Aprovació inicial del Pla territorial del Camp de Tarragona


Ver mapa más grande
El passat 23 de juliol es va publicar al DOGC l'aprovació inicial del Pla territorial del Camp de Tarragona. Aquí us deixo l'enllaç.

Nota de premsa: Aprovació inicial del Pla territorial del Camp de Tarragona.

dilluns, 9 de juny de 2008

Silenci administratiu ... una ocasió perduda?


Quan vaig començar aquest bloc em vaig proposar parlar només d'Història, sense cap tipus de limitació cronològica ni geogràfica. Em fa ràbia trencar amb aquesta utopia primigènia en escriure aquest post, però la veritat és que veig que s'estan produint tota una sèrie de dinàmiques al meu voltant que em preocupen ... i força.

Ahir diumenge 8 de juny, el Periódico de Catalunya va publicar un article titulat "Reus serà l'eix ferroviari del Camp de Tarragona l'any 2012". Notícies com aquesta han anat sortint pausadament en els mitjans de comunicació en els darrers mesos. La idea és dotar al Camp de Tarragona d'unes infraestructures comunicatives de primer ordre que contemplen la interconnexió de l'Aeroport de Reus, l'estació de l'AVE de Perafort i l'AP-7 com a eixos vertebradors clars del territori. A partir d'aquest punt s'hauria de desenvolupar una xarxa viària i uns serveis que permetin una millora de la mobilitat sobre el territori. Fins aquí tot correcte, no entrarem a parlar de dèficits històrics. El que sorprèn és el tema del transport públic i, en concret, a la zona més septentrional del Camp de Tarragona. Tot el que he llegit fins ara es centra en la millora de les comunicacions entre Reus, Tarragona, Salou / Cambrils, Aeroport i Estació de l'AVE ... i la resta del territori??

Davant d'aquest dubte ... silenci administratiu per part de les corporacions locals que prefereixen estar al marge. M'amoïna viure i treballar en un territori sense una mínima xarxa pública de transports. No existeix res al nord de Tarragona? No m’estranya que quan parlo amb els meus alumnes, que viuen a la província de Tarragona, em diguin que no hi han estat mai a la capital, perquè per anar-hi han de fer espera i transbord a Sant Vicenç de Calders i casi dues hores de viatge. Ara ja no em poso les mans al cap quan parlen que no coneixen els monuments o els carrers de Tarragona i Reus. Els sona com una cosa llunyana. A nivell personal em fot haver de dependre de la caritat dels companys de feina per anar a treballar en cas de no disposar de vehicle privat. També em refot no poder anar a Tarragona o Reus en transport públic de forma còmoda i ràpida, o a Salou o Cambrils ... però em fot encara més quan he d'agafar el cotxe i tirar-me una hora de carretera per fer 12 quilòmetres, bé sigui amb el meu vehicle o deixant-me una part del sou en un bitllet d'autobús que almenys em garanteix compartir l'emprenyamenta.

A tot això silenci administratiu local i comarcal ... on estan les veus que han de representar les necessitats del territori?? Es veritat que la vida municipal és molt dura, ningú ho nega, però hi han una sèrie d'àmbits que resulten d’interès comú per a tots els habitants. Aquesta pot esdevenir una ocasió perduda per al territori si no es lluita per la interconnexió total del territori. Crec que no hem d’estar només lligats cap a Barcelona i la seva àrea metropolitana, hem de mirar també què tenim més a prop.

Perdoneu aquest moment de rauxa verbal. Perdoneu que no us parli avui d'Història, ni de protagonistes, ni de fets si més no curiosos ... però es que de vegades la Història comença a revelar-se quan encara no ha succeït ...

dimecres, 21 de maig de 2008

El fenomen de la recreació històrica: La Batalla de Torredembarra

El passat diumenge es va commemorar la I "Batalla de Torredembarra" amb força èxit tot i que he de reconèixer el meu escepticisme inicial. En aquestos moments les recreacions històriques semblen una moda perillosa que ajuda a falsejar en molt certs aspectes de la Història, posem per cas totes les jornades medievals que es celebren a molts pobles i en les que tothom es disfressa de noble, burgés ric o frare de bon menjar. On són els leprosos? i els serfs? On està aquell gran volum de població no privilegiada que caracteritza a les societats preindustrials?

Però no tot són autentiques enganyifes, cal destacar activitats de recreació històrica de gran èxit però amb un fort recolzament econòmic al darrera, com són la Tarraco Viva o la Festa del Renaixement de Tortosa. Aquestes experiències, entre d'altres demostren una gran feina al darrera i que suposa un fort impacte en la "marca" de la ciutat com atracció turística i, de retruc, comercial.

L'experiència del passat diumenge lliga molt amb aquesta perseverança de la mercadotècnia: el que es tractava era vendre la marca "Torredembarra". Cal dir que aquesta vegada la història no ha sortit gens perjudica, al contrari, crec que ha sortit bastant reforçada per la cura amb que estava tot preparat. Tot i això cal dir que alguns aspectes, des del punt de vista de Clío, s'haurien de vigilar més. No entraré en detalls sobre les aparences d'alguns botiguers, dels quals el que més em va sobtar va ser un venedor vestit de frare pecant d'usura i trencant el vot de pobresa, si no en el tema dels grups de recreació històrica.

Efectivament, els grups provinents d'Almansa van demostrar l'alçada del que s'espera d'un grup d'aquestos. El que no acabava de lligar era el tema d'identificar als defensors de la causa austriacista amb un grup de trabucaires de festa major liderats per en Perot Rocaguinarda. Amb aquest acte s'ha tornat a caure amb el tòpic romàntic del bandoler català, una espècie de Curro Jiménez amb espardenyes, faixa i barretina. Al marge de l'anacronisme que suposa, en Perot i el fenomen bandoler són propis de l'època de Felip II i Felip III (1556 - 1621) mentres que la batalla de Torredembarra es situa en el marc de la Guerra de Successió (1705 - 1714), estem canviant el sentit de la defensa. Els bandolers van ser un greu problema econòmic i social que van contribuir a la foscor catalana en època moderna. Recordem si no el passatge de don Quijote en el que per la presència d'un arbre d'on pengen bandolers ajusticiats per la justícia reial suposa que ja es troba a Catalunya. Crec que no hagués costat tant intentar representar un grup de miquelets o de sometent local per intentar mostrar als combatents austriacistes.

Amb tot, i com ja he dit al principi, crec que l'objectiu va estar més que cobert amb el que es va veure diumenge. Torredembarra va vendre la seva marca, la gent s'ho va passar molt bé i, sobretot, va tenir contacte virtual amb un passat que no deixa d'estar mai present. I és que el rerefons de les disputes que van originar la Guerra de Successió encara hi són ben presents a la política estatal actual.

Per cert, gaudiu del Tarraco Viva aquest cap de setmana!!!!

diumenge, 11 de maig de 2008

Records de l'Operació Walkiria: La mort d'en Von Boeselager.

El primer dia de maig va morir aquest home de la foto, en Philipp von Boeselager, darrer participant viu en l'anomenada Operació Walkiria. Aquesta operació tenia com a objectiu l'assassinat d'Adolf Hitler i es va produir l'any 1944, en plena Segona Guerra Mundial.

Tot i el fracàs de dita operació, que va acabar amb quatre morts, un grapat de ferits i en un bon ensurt pel propi Hitler, no podem deixar de pensar en què hagués suposat si aquesta hagués sigut exitosa. La previsió dels organitzadors de complot, tots ells membres de l'exèrcit alemany provinent de l'antiga aristocràcia prusiana i gens simpatitzans del règim nazi, era la de paralitzar el poder polític i negociar un armistici amb els aliats. Entenien que aquella guerra destruiria Alemanya i com a hereus del pensament junker per ells suposava la fi del seu món a mans d'un boig temerari com era Adolf Hitler.

En una de les seves darreres entrevistes Philipp von Boeselager ens dóna a conèixer alguns detalls que ajuden a explicar i a entendre aquell intent per salvar a Alemanya de la destrucció total. En ella es pot observar com les ramificacions del complot són molt més àmplies del que sempre s'havia defensat, deixant de banda els noms particulars per identificar-se amb uns ideals de classe i netament prussians. Si us plau, llegiu-la perque és, senzillament, impressionant.

És una llàstima que en von Boeselager no pugui arribar a veure la pel·lícula sobre els fets, ni participar en el debat que s'ha obert a Alemanya sobre el paper de Von Stauffenberg, l'executor i màrtir que havia de fer saltar pels aires en Hitler, interpretat per en Tom Cruise. Aquí teniu el trailer.


diumenge, 20 d’abril de 2008

Villalar, un 23 d'abril diferent


No sé per què però les dates assenyalades ho acostumen a ser per diverses raons. Serveixi d'exemple l'11 de setembre, la nostra Diada, que comparteix protagonisme amb altres dues grans fites mundials: els atacs contra Nova York i el cop d'Estat de Pinochet a Xile i l'assassinat del president Salvador Allende.

Avui, 23 d'abril passa el mateix. Al marge de commemorar la Diada de Sant Jordi, juntament amb anglesos, aragonesos, portuguesos i georgians, aquest 23 d'abril es celebra el dia del llibre, per coincidir la data amb la mort de Miguel de Cervantes i, en els darers anys s'ha extès també el culte "cívic" per la d'en William Shakespeare tot i la falàcia que constitueix per sí mateixa.

Però el 23 d'abril també és festa a Castella i Lleó, de fet, són els únics que de veritat tenen aquell dia festiu. Des d'el Principat molta gent desconeix el seu caràcter festiu i, alguns, pensen que és per celebrar la mort de Cervantes o alguna cosa relacionada amb el món de les lletres. En realitat en aquesta diada es celebra la derrota del moviment de Las Comunidades (1520 - 1522) davant les tropes imperials de Carles V a Villalar l'any 1521. Aquesta derrota va significar el mateix que Almansa (1707) per la Corona d'Aragó o l'entrada dels borbònics a Barcelona (1714) ... la fi del règim i el costum castellà i l'enfortiment de l'autoritat real. És, doncs, en record d'aquestos drets i tradicions perdudes que es celebra la festa. Un record del que, curiosament, no hi participen les grans formacions polítiques espanyoles. De fet, en les dues darreres centúries, els únics que s'han enrecordat dels Comuneros, al marge dels nacionalistes castellans, han sigut els moviments republicans, incorporant a mode d'homenatge la franja morada a la bandera republicana espanyola.

Els pobres Bravo, Maldonado i Padilla, quan enfilaven cap el patíbul, poc devien imaginar-se com estaria casi en l'oblit la seva Castella segles més tard, tot i que als camps de Villalar torna a onejar el color morat de l'antic regne castellà ...

dissabte, 19 d’abril de 2008

L'esperit de Moctezuma


De vegades, la Històra ens dóna notícies d'aquelles sacsejadores i, alhora, divertides. Fa uns dies, el diari "El País" va publicar un reportatge sobre Xipuagazin Moctezuma, la filla del darrer emperador asteca, sota el títol de "El secreto catalán de Moctezuma".
Per fer cinc cèntims, ens planteja la petita història de com una de les moltíssimes filles d'en Moctezuma va acabar casada amb un membre de la petita noblesa catalana que va participar en les expedicions d'Hernan Cortés i es va establir al seu castell de Toloriu, tot això a mitjans del segle XVI. La duresa i el shock que va patir canviant de la calidesa del continent americà per la fredor pirinenca segur que va ser més notable, a més a més del canvi social que va patir.

Però seguint llegint l'article t'adones que aquest no és el tema principal, si no només l'origen ... Aquesta princesa asteca va morir envoltada d'una llegenda en la que es deia que havia amagat un petit tresor per la zona. Aquesta historieta va circular per la zona fins a molt segles més tard, quan en iniciar-se la Guerra Civil Espanyola alguns individus van destrossar la seva tomba a la recerca del preuat tresor.

I el tresor sembla que després el va trobar un descendent seu, el baró de Toloriu que, aprofitant la seva genealogia, va sapiguer vendre de forma fraudulenta distincions i honors nobiliaris com a descendent directe de Moctezuma durant la dècada dels 60 i 70.

Està vist que la picaresca no entén ni d'històries ni de classes ...

dilluns, 14 d’abril de 2008

La II República Espanyola ... 77 anys més tard

«... Serenos y alegres, valientes y osados. ¡Cantemos, soldados, el himno de la lid! ...» D'aquesta forma comença un dels himnes més admirats i, al mateix temps, odiats a la història d'Espanya. A més a més de l'enorme capacitat memorística que requereix el seu aprenentatge què cal dir de l'himne de Riego. Avui fa 77 anys que els seus partidaris el cantaven pels carrers de tota Espanya per celebrar la victòria de la coalició republicano socialista en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931. No cal dir que aquella altre Espanya, utilitzant la terminologia d'Ortega y Gasset, es van quedar a casa veient com el seu món s'ensorrava.

La República ha viscut més del mite que no pas de la realitat. Estimada per uns, idealitzada per molts i criticada per molts altres, la II República constitueix un d'aquells periodes històrics que no deixa indiferent a ningú, mantenint la seva vigència mediàtica tres quarts de segle més tard. Però que té aquest periode per a que avui en dia encara mantingui amb força aquest caràcter d'atracció i rebuig???

La pregunta no resulta fàcil de respondre, tot i que resulta òbvia la seva imbrincació amb el panorama polític encetat després de la mort de Franco. És l'actual Espanya democràtica hereva d'aquella república? Segurament en els ideals sí, però en les formes esperem que no, tot i que els seus fantasmes van ser utilitzats perillosament per alguns sectors de la classe política espanyola i catalana ara no fa molt de temps. I és que els fantasmes, amb les seves reglamentàries cadenes, és millors deixar-los com a part del nostre imaginari col·lectiu i no pas en el món real.

Davant d'aquesta cojuntura, que no fa més que alimentar els mateixos extremismes que van acabar amb el somni que suposava la proclamació republicana, en una jornada com la d'avui hem de recordar els element positius d'un règim que, tot i el poc acurat posat d'una cadena de televisió, va intentar trencar amb l'obscurantisme decimonònic espanyol i obrir les portes a la raó i a les llibertats de l'individu en un nou estat social.

Com a petit regal per a una jornada tan especial us deixo els següents enllaços d'audio:
  • La Marsellesa. Aquí la teniu cantada en castellà. De fet, va ser adoptada per alguns sectors republicans espanyols com a representant des ideals dels valors republicans.

  • Proclamació de la Republica Catalana, pel president Francesc Macià.

  • Veu de Manuel Azaña. Aquí tenim un dels pocs fragments que conservem la veu de Manuel Azaña, tot i que està datat durant la Guerra Civil.




diumenge, 30 de març de 2008

Una nova eina de recerca: la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica (BVPH)


Perdoneu la desconnexió involuntària de les darreres setmanes, altre afers m'han impossibilitat el fet de poder tirar endavant el blog. Tot i així és hora de posar-me la roba de fer feines i revifar aquest experiment de difusió històrica.

Durant aquesta desconnexió han sorgit nombroses notícies que poden copsar l'interès dels que habitualment consulteu aquest blog. Però de totes elles volia donar-vos una que va sorgir ahir mateix, tot i que ja fa temps que funciona es va anunciar la posada en funcionament per part del Ministeri de Cultura de la Biblioteca Virtual de la Prensa Histórica (BVPH). Us convido a accedir-hi encara que sigui per pura tafaneria, resulta una eina bestial. Han recopilat i digitalitzat 1.960 capçaleres de diaris històrics de l'Estat Espanyol, la majoria d'ells provincials i locals, i, casi, 4 milions de pàgines en formats PDF i JPEG. I la previsió és augmentar aquest fons.

Però aquest no és l'únic servei similar que està desenvolupant el Ministeri de Cultura. Fills de la mateixa mare són el Portal de Archivos Españoles (PARES) o la Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico (BVPB), però d'aquestos dos ja en parlaré un altre dia. Ara disfruteu de la premsa ...

diumenge, 2 de març de 2008

El revisionisme històric, un mal de cap actual?

El passat 15 de febrer es va inaugurar una polèmica exposició a prop de Postdammer Platz a Berlín. Promoguda per sectors hebreus, la companyia de ferrocarrils alemanya ha organitzat una exposició sobre el paper de la seva antecessora, el Reichbahn, en la deportació de milions de persones als camps d'extermini durant el periode nazi. El paper dels ferrocarrils en les deportacions no és nou, ja fa uns anys un familiar de jueus deportats va denunciar als ferrocarrils francesos per haver col·laborat amb les autoritats nazis.

Però en l'actualitat, la polèmica ve donada per la poca publicitat que s'ha donat a aquesta exposició, de com s'ha intentat amagar del gran public situant-la en una estació de tren secundària, de com el president de la companyia no va anar a la seva inauguració, ... total, tot un seguit de fets que donen a pensar sobre com encara moltes ferides no estan del tot tancades. I és el que el problema del revisionisme històric, al que sembla que en l'estat espanyol estem tant avesats i casi l'hem patrimonialitzat, resulta un fet indeleble a totes les cultures i societats. La pregunta llavors ha de reorientar-se en un altre sentit ... fins a quin punt les generacions futures han d'arrossegar la culpa dels errors del passat?

Aquí us deixo part d'un magnífic reportatge que va fer Documentos TV a La 2 sobre uns republicans espanyols que van anar a Mathausen. La resta de parts del reportatge les trobareu al Youtube.

dimecres, 20 de febrer de 2008

Esmorzant es coneix a la gent ...

He de reconèixer que disfruto quan sento a mig matí una cafetera escalfant llet, sobretot si és a una cafeteria i davant tinc el diari obert de bat a bat. La veritat és que és d'aquells petits plaers que em poden ajudar a donar embranzida a un dia que no ha fet més que començar.

El passat dimecres dia 20 el gran Carles Francino va emetre en el seu programa un reportatge que em va semblar suggerent. A partir de diferents corresponsals repartits per diverses cafeteries de l'estat espanyol va intentar dibuixar una radiografia de l'esmorzar típic a cadascún dels llocs. Començant per la tipologia dels clients i passant pel tipus d'esmorzars que es serveixen i consumeixen, el reportatge té la gran riquesa de demostrar la pluratitat geogràfica i cultural a partir d'un fet comú com és l'esmorzar. I és que en una societat com la nostra, la gastronomia sempre ha sigut un punt de trobada, un espai franc on desenvolupem les nostres habilitats socials. Perque la gent no només s'alimenta, també parla ... i els temes són tan diversos com els esmorzars, tan diversos com les comunitats, les preocupacions i els interessos que representen amb tots els seus ets i uts.

En definitiva, aquí teniu aquest bocinet del programa. Que vagi de gust!

(Si el voleu escoltar podeu clickar en el present enllaç)

dimarts, 19 de febrer de 2008

Comandante

Quan avui he anat a treballar la ràdio encara no s'havia fet resó de la notícia del dia. Ha sigut casi en tornar a casa quan m'he assabentat del que, sense cap mena de discussió, suposa un autèntic canvi en la política internacional recent: Castro renuncia a seguir com a president. Amb aquest motiu CNN+ ha realitzat un vídeo biogràfic molt ben fet i molt bé sintetitzat.

A mesura que va passant el temps les icones contemporànies entren al panteó de la història. Ja feia anys que el món que va donar forma i raó de ser al castrisme s'havia ensorrat, pero el Comandante continuava al front, cada vegada més sol en un món unipolar però present. No ha sigut fins als darrers anys que el castrisme ha aconseguit nous recolzaments externs gràcies al "chavisme" i a l'indigenisme bolivià, però això no rescata a una figura històrica com Castro de sobreviure al segle XX.

Quins fronts s'obren en el nou escenari internacional? De fet, canvia tant aquest escenari després de l'any i mig d'absència pública? Quins moviments s'estan produint dins l'aparell de l'Estat? I l'oposició? La veritat és que avui Clío ha girat una pàgina cabdal en la nostra Història recent. Enrera resten termes com Santa Clara o Bahía Cochinos, figures com les del Che, expressions com les de "Socialismo o muerte" o "Hasta la victoria siempre" o altres records pretèrits de la nostra pròpia vida, com el Comandante fumant-se un d'aquells enormes cigars habanos . Castro aparentment ens deixa, però el seu llegat polític encara és present en la nostra societat com una llosa que ens obliga a recordar que va significar el segle XX.

dimecres, 13 de febrer de 2008

Serà Obama gràcies a Internet el que va ser Kennedy gràcies a la televisió?

Des de després de la Segona Guerra Mundial, el procés electoral dels Estat Units ha esdevingut un fenòmen global. La particularitat, la vistositat i la duració de tot el procés, onze mesos entre el primer caucus i les eleccions finals, suposen un autèntic espectacle mediàtic.

Segurament el procés electoral més recordat per tothom va ser l'enfrontament entre John F. Kennedy i Richard Nixon al 1960 gràcies a la introducció d'un nou element com va ser la televisió. De fet, aquella confrontació va marcar un abans i un després en les campanyes polítiques posteriors tant dins com fora dels Estats Units. El culte a la imatge que tant bé va sapiguer vendre Kennedy va ser imitat per molts líders mundials posteriors. Us adjunto un fragment d'un documental sobre la campanya electoral de 1960 i on parla del famos debat Kennedy - Nixon.

En les eleccions actuals en Barack Obama ha agafat el testimoni de JFK i s'ha posat al front d'aquesta idea de canvi i de fer política gràcies a les noves tecnologies. En sortirà victoriós? En cas que sigui nominat pel Partit Demòcrata a l'estiu ho sabrem el primer dimarts de novembre.

Tant si resulta finalment candidat o no li hem d'agrair el fet que participi en aquest cerimonial històric que es repeteix cada quatre anys d'una forma tant efectiva. El videoclip que us adjunto avui s'està convertint en un autèntic èxit. Titulat amb el mesiànic "Yes we can" i fet per Black Eyed Peas hi participen nombroses cares famoses, i és que als Estats Units a ningú fereix que qualsevol persona, sigui coneguda o no, recolzi públicament a un candidat. Resta molt per d'apendre en el nostre pais ... Però tornant a l'origen de tot plegat, la candidatura d'Obama està agafant un camí cada dia més ferm tal i com va succeir amb en Kennedy. Serà Obama i gràcies a Internet el que va ser Kennedy gràcies a la televisió?

dissabte, 9 de febrer de 2008

Memòria històrica a l'antiga Unió Soviètica


Des de l'esfondrament del gigant soviètic s'han dut una sèrie d'esforços dins l'àmbit de la historiografia per tal de conèixer els punts més foscos d'aquell règim. Sense cap mena de dubte un d'aquestos punts és el de la persecució que van patir individus i col·lectius durant el periode que va governar en Josef Stalin (1924 - 1953).


És cert que en Nikita Jruschev, durant la celebració del XX Congrès del PCUS (1956) en va denunciar els crims comesos sota la Dictadura del Terror del periode estalinista en nom de l'Estat, però molts dels seus protagonistes encara van restar en l'anonimat i en el silenci. Aquestes veus han tornat a parlar en els darrers anys, i és en aquest fet on hem de situar els estudis de l'historiador britànic Orlando Figes i, en concret de la seva darrera obra, "The whisperers: private life in Stalin's Russia", que serà editada properament per Edhasa en castellà.


En aquest estudi, Figes dona sentit a una gran recerca en la que han intervingut un nombrós equip d'historiadors que s'han encarregat de buidar arxius personals i d'entrevistar als afectats i als seus familiars. Aquestos esforços donen una composició coral de la que surt una radiografia exacta del patiment que van viure milions de persones a la URSS d'Stalin.


De moment només podem consultar la pàgina web del projecte, on s'inclouen documents, entrevistes i audios organitzat per families i que formen part d'un llibre que, de ben segur, ens ajudarà a entendre millor el patiment de les víctimes però sobretot ens afegirà més dubtes sobre la capacitat que tenen els estats per limitar les llibertats individuals sota el paradigma de la defensa de la comunitat.


La web personal de l'autor: Orlando Figes

Podeu trobar més informació en castellà a l'edició d' El País.


dilluns, 4 de febrer de 2008

Veus de la Primera Guerra Mundial (1914 - 1918)

¿Què us semblaria tenir fil directe amb algú que va viure fa 90 anys? I si afegim que aquesta persona es troba immersa en el front francés enmig de la Primera Guerra Mundial (1914 - 1918)? Sembla atractiu, oi? Jo tinc molt clar que li faria moltes preguntes: per què està allà; per què lluita; si li té por a la mort; qui li fa fa més por, si l'enemic o les malalties; com s'enyora de la familia; com és la seva vida enmig d'aquells fossars que en deien trinxeres ...

Quasi totes aquestes preguntes ens les pot contestar en William Henry Bonser Lamin, un soldat britànic nat el 1887 a Awsworth Notts (Derbyshire). El seu rebesnét ha tingut una d'aquelles idees genials. Tot trobant per casa les cartes que en William Henry enviava a la familia des de les trinxeres franceses va decidir publicar-les en un blog. L'originalitat està en què les cartes són publicades el mateix dia que van ser escrites però amb noranta anys de diferencia. L'experiència arrenca al 2007, que pel William era 1917 i ara, al 2008, pel seu protagonista 1918, encara continua tot obligant-te a estar pendent de la pantalla per veure quan arribarà la següent carta temporal ... tot això sense la certesa que hi hagi una nova carta, perque no coneixem si en William Henry Bonser va sobreviure a la Primera Guerra Mundial .... encara ens queden com a molt deu mesos per a sapiguer el final d'aquesta història ...

Aquí teniu el link:

dissabte, 2 de febrer de 2008

Catalunya beu

Cap de setmana de Carnestoltes i ens trobem una vegada més immersos en el calendari festiu tradicional. Això implica que, de nou, ens introduïm en aquelles voràgines d'àpats com a reminiscència de temps en els què els àpats festius no eren més que la creació d'un espai de socialització comunitari.
Deixarem de banda el tema de la gastronomia i anem directes cap els acompanyaments, i aquí no podem deixar de banda un element essencial per a l'èxit dels àpats: la beguda!
Sí, no només som una cultura gastronòmica si no també som alcohòlica. Històricament així ha quedat palès: aiguardents, vins, cerveses, caves, vermouts ... però també termes com mamadetes, masclets, cigalons, mau-mau, pomada ... o expressions referents a l'estat etílic com agafar un torrat, agafar un pedal o una trompa com un piano.
De tot això se'n fa ressò el vídeo que avui us presento. Es tracta d'un capítol del programa de TV3 Caçadors de paraules.

"Catalunya beu"

Espero que el disfruteu ... però amb moderació.

divendres, 1 de febrer de 2008

Descobert un estendart de la Guerra dels Segadors


El diari la Vanguardia es fa resó en la seva edició digital sobre la recuperació d'un estendart emprat per una unitat militar catalana durant la Guerra dels Segadors (1640 - 1652) i la Guerra de Successió a la Corona Espanyola (1705 - 1714), i que ha estat amagat durant els darrers tres segles.

Per llegir l'article cliqueu sobre l'enllaç:
"El estandarte de los Segadors"

dijous, 31 de gener de 2008