diumenge, 20 d’abril de 2008

Villalar, un 23 d'abril diferent


No sé per què però les dates assenyalades ho acostumen a ser per diverses raons. Serveixi d'exemple l'11 de setembre, la nostra Diada, que comparteix protagonisme amb altres dues grans fites mundials: els atacs contra Nova York i el cop d'Estat de Pinochet a Xile i l'assassinat del president Salvador Allende.

Avui, 23 d'abril passa el mateix. Al marge de commemorar la Diada de Sant Jordi, juntament amb anglesos, aragonesos, portuguesos i georgians, aquest 23 d'abril es celebra el dia del llibre, per coincidir la data amb la mort de Miguel de Cervantes i, en els darers anys s'ha extès també el culte "cívic" per la d'en William Shakespeare tot i la falàcia que constitueix per sí mateixa.

Però el 23 d'abril també és festa a Castella i Lleó, de fet, són els únics que de veritat tenen aquell dia festiu. Des d'el Principat molta gent desconeix el seu caràcter festiu i, alguns, pensen que és per celebrar la mort de Cervantes o alguna cosa relacionada amb el món de les lletres. En realitat en aquesta diada es celebra la derrota del moviment de Las Comunidades (1520 - 1522) davant les tropes imperials de Carles V a Villalar l'any 1521. Aquesta derrota va significar el mateix que Almansa (1707) per la Corona d'Aragó o l'entrada dels borbònics a Barcelona (1714) ... la fi del règim i el costum castellà i l'enfortiment de l'autoritat real. És, doncs, en record d'aquestos drets i tradicions perdudes que es celebra la festa. Un record del que, curiosament, no hi participen les grans formacions polítiques espanyoles. De fet, en les dues darreres centúries, els únics que s'han enrecordat dels Comuneros, al marge dels nacionalistes castellans, han sigut els moviments republicans, incorporant a mode d'homenatge la franja morada a la bandera republicana espanyola.

Els pobres Bravo, Maldonado i Padilla, quan enfilaven cap el patíbul, poc devien imaginar-se com estaria casi en l'oblit la seva Castella segles més tard, tot i que als camps de Villalar torna a onejar el color morat de l'antic regne castellà ...

dissabte, 19 d’abril de 2008

L'esperit de Moctezuma


De vegades, la Històra ens dóna notícies d'aquelles sacsejadores i, alhora, divertides. Fa uns dies, el diari "El País" va publicar un reportatge sobre Xipuagazin Moctezuma, la filla del darrer emperador asteca, sota el títol de "El secreto catalán de Moctezuma".
Per fer cinc cèntims, ens planteja la petita història de com una de les moltíssimes filles d'en Moctezuma va acabar casada amb un membre de la petita noblesa catalana que va participar en les expedicions d'Hernan Cortés i es va establir al seu castell de Toloriu, tot això a mitjans del segle XVI. La duresa i el shock que va patir canviant de la calidesa del continent americà per la fredor pirinenca segur que va ser més notable, a més a més del canvi social que va patir.

Però seguint llegint l'article t'adones que aquest no és el tema principal, si no només l'origen ... Aquesta princesa asteca va morir envoltada d'una llegenda en la que es deia que havia amagat un petit tresor per la zona. Aquesta historieta va circular per la zona fins a molt segles més tard, quan en iniciar-se la Guerra Civil Espanyola alguns individus van destrossar la seva tomba a la recerca del preuat tresor.

I el tresor sembla que després el va trobar un descendent seu, el baró de Toloriu que, aprofitant la seva genealogia, va sapiguer vendre de forma fraudulenta distincions i honors nobiliaris com a descendent directe de Moctezuma durant la dècada dels 60 i 70.

Està vist que la picaresca no entén ni d'històries ni de classes ...

dilluns, 14 d’abril de 2008

La II República Espanyola ... 77 anys més tard

«... Serenos y alegres, valientes y osados. ¡Cantemos, soldados, el himno de la lid! ...» D'aquesta forma comença un dels himnes més admirats i, al mateix temps, odiats a la història d'Espanya. A més a més de l'enorme capacitat memorística que requereix el seu aprenentatge què cal dir de l'himne de Riego. Avui fa 77 anys que els seus partidaris el cantaven pels carrers de tota Espanya per celebrar la victòria de la coalició republicano socialista en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931. No cal dir que aquella altre Espanya, utilitzant la terminologia d'Ortega y Gasset, es van quedar a casa veient com el seu món s'ensorrava.

La República ha viscut més del mite que no pas de la realitat. Estimada per uns, idealitzada per molts i criticada per molts altres, la II República constitueix un d'aquells periodes històrics que no deixa indiferent a ningú, mantenint la seva vigència mediàtica tres quarts de segle més tard. Però que té aquest periode per a que avui en dia encara mantingui amb força aquest caràcter d'atracció i rebuig???

La pregunta no resulta fàcil de respondre, tot i que resulta òbvia la seva imbrincació amb el panorama polític encetat després de la mort de Franco. És l'actual Espanya democràtica hereva d'aquella república? Segurament en els ideals sí, però en les formes esperem que no, tot i que els seus fantasmes van ser utilitzats perillosament per alguns sectors de la classe política espanyola i catalana ara no fa molt de temps. I és que els fantasmes, amb les seves reglamentàries cadenes, és millors deixar-los com a part del nostre imaginari col·lectiu i no pas en el món real.

Davant d'aquesta cojuntura, que no fa més que alimentar els mateixos extremismes que van acabar amb el somni que suposava la proclamació republicana, en una jornada com la d'avui hem de recordar els element positius d'un règim que, tot i el poc acurat posat d'una cadena de televisió, va intentar trencar amb l'obscurantisme decimonònic espanyol i obrir les portes a la raó i a les llibertats de l'individu en un nou estat social.

Com a petit regal per a una jornada tan especial us deixo els següents enllaços d'audio:
  • La Marsellesa. Aquí la teniu cantada en castellà. De fet, va ser adoptada per alguns sectors republicans espanyols com a representant des ideals dels valors republicans.

  • Proclamació de la Republica Catalana, pel president Francesc Macià.

  • Veu de Manuel Azaña. Aquí tenim un dels pocs fragments que conservem la veu de Manuel Azaña, tot i que està datat durant la Guerra Civil.