dimecres, 20 de febrer de 2008

Esmorzant es coneix a la gent ...

He de reconèixer que disfruto quan sento a mig matí una cafetera escalfant llet, sobretot si és a una cafeteria i davant tinc el diari obert de bat a bat. La veritat és que és d'aquells petits plaers que em poden ajudar a donar embranzida a un dia que no ha fet més que començar.

El passat dimecres dia 20 el gran Carles Francino va emetre en el seu programa un reportatge que em va semblar suggerent. A partir de diferents corresponsals repartits per diverses cafeteries de l'estat espanyol va intentar dibuixar una radiografia de l'esmorzar típic a cadascún dels llocs. Començant per la tipologia dels clients i passant pel tipus d'esmorzars que es serveixen i consumeixen, el reportatge té la gran riquesa de demostrar la pluratitat geogràfica i cultural a partir d'un fet comú com és l'esmorzar. I és que en una societat com la nostra, la gastronomia sempre ha sigut un punt de trobada, un espai franc on desenvolupem les nostres habilitats socials. Perque la gent no només s'alimenta, també parla ... i els temes són tan diversos com els esmorzars, tan diversos com les comunitats, les preocupacions i els interessos que representen amb tots els seus ets i uts.

En definitiva, aquí teniu aquest bocinet del programa. Que vagi de gust!

(Si el voleu escoltar podeu clickar en el present enllaç)

dimarts, 19 de febrer de 2008

Comandante

Quan avui he anat a treballar la ràdio encara no s'havia fet resó de la notícia del dia. Ha sigut casi en tornar a casa quan m'he assabentat del que, sense cap mena de discussió, suposa un autèntic canvi en la política internacional recent: Castro renuncia a seguir com a president. Amb aquest motiu CNN+ ha realitzat un vídeo biogràfic molt ben fet i molt bé sintetitzat.

A mesura que va passant el temps les icones contemporànies entren al panteó de la història. Ja feia anys que el món que va donar forma i raó de ser al castrisme s'havia ensorrat, pero el Comandante continuava al front, cada vegada més sol en un món unipolar però present. No ha sigut fins als darrers anys que el castrisme ha aconseguit nous recolzaments externs gràcies al "chavisme" i a l'indigenisme bolivià, però això no rescata a una figura històrica com Castro de sobreviure al segle XX.

Quins fronts s'obren en el nou escenari internacional? De fet, canvia tant aquest escenari després de l'any i mig d'absència pública? Quins moviments s'estan produint dins l'aparell de l'Estat? I l'oposició? La veritat és que avui Clío ha girat una pàgina cabdal en la nostra Història recent. Enrera resten termes com Santa Clara o Bahía Cochinos, figures com les del Che, expressions com les de "Socialismo o muerte" o "Hasta la victoria siempre" o altres records pretèrits de la nostra pròpia vida, com el Comandante fumant-se un d'aquells enormes cigars habanos . Castro aparentment ens deixa, però el seu llegat polític encara és present en la nostra societat com una llosa que ens obliga a recordar que va significar el segle XX.

dimecres, 13 de febrer de 2008

Serà Obama gràcies a Internet el que va ser Kennedy gràcies a la televisió?

Des de després de la Segona Guerra Mundial, el procés electoral dels Estat Units ha esdevingut un fenòmen global. La particularitat, la vistositat i la duració de tot el procés, onze mesos entre el primer caucus i les eleccions finals, suposen un autèntic espectacle mediàtic.

Segurament el procés electoral més recordat per tothom va ser l'enfrontament entre John F. Kennedy i Richard Nixon al 1960 gràcies a la introducció d'un nou element com va ser la televisió. De fet, aquella confrontació va marcar un abans i un després en les campanyes polítiques posteriors tant dins com fora dels Estats Units. El culte a la imatge que tant bé va sapiguer vendre Kennedy va ser imitat per molts líders mundials posteriors. Us adjunto un fragment d'un documental sobre la campanya electoral de 1960 i on parla del famos debat Kennedy - Nixon.

En les eleccions actuals en Barack Obama ha agafat el testimoni de JFK i s'ha posat al front d'aquesta idea de canvi i de fer política gràcies a les noves tecnologies. En sortirà victoriós? En cas que sigui nominat pel Partit Demòcrata a l'estiu ho sabrem el primer dimarts de novembre.

Tant si resulta finalment candidat o no li hem d'agrair el fet que participi en aquest cerimonial històric que es repeteix cada quatre anys d'una forma tant efectiva. El videoclip que us adjunto avui s'està convertint en un autèntic èxit. Titulat amb el mesiànic "Yes we can" i fet per Black Eyed Peas hi participen nombroses cares famoses, i és que als Estats Units a ningú fereix que qualsevol persona, sigui coneguda o no, recolzi públicament a un candidat. Resta molt per d'apendre en el nostre pais ... Però tornant a l'origen de tot plegat, la candidatura d'Obama està agafant un camí cada dia més ferm tal i com va succeir amb en Kennedy. Serà Obama i gràcies a Internet el que va ser Kennedy gràcies a la televisió?

dissabte, 9 de febrer de 2008

Memòria històrica a l'antiga Unió Soviètica


Des de l'esfondrament del gigant soviètic s'han dut una sèrie d'esforços dins l'àmbit de la historiografia per tal de conèixer els punts més foscos d'aquell règim. Sense cap mena de dubte un d'aquestos punts és el de la persecució que van patir individus i col·lectius durant el periode que va governar en Josef Stalin (1924 - 1953).


És cert que en Nikita Jruschev, durant la celebració del XX Congrès del PCUS (1956) en va denunciar els crims comesos sota la Dictadura del Terror del periode estalinista en nom de l'Estat, però molts dels seus protagonistes encara van restar en l'anonimat i en el silenci. Aquestes veus han tornat a parlar en els darrers anys, i és en aquest fet on hem de situar els estudis de l'historiador britànic Orlando Figes i, en concret de la seva darrera obra, "The whisperers: private life in Stalin's Russia", que serà editada properament per Edhasa en castellà.


En aquest estudi, Figes dona sentit a una gran recerca en la que han intervingut un nombrós equip d'historiadors que s'han encarregat de buidar arxius personals i d'entrevistar als afectats i als seus familiars. Aquestos esforços donen una composició coral de la que surt una radiografia exacta del patiment que van viure milions de persones a la URSS d'Stalin.


De moment només podem consultar la pàgina web del projecte, on s'inclouen documents, entrevistes i audios organitzat per families i que formen part d'un llibre que, de ben segur, ens ajudarà a entendre millor el patiment de les víctimes però sobretot ens afegirà més dubtes sobre la capacitat que tenen els estats per limitar les llibertats individuals sota el paradigma de la defensa de la comunitat.


La web personal de l'autor: Orlando Figes

Podeu trobar més informació en castellà a l'edició d' El País.


dilluns, 4 de febrer de 2008

Veus de la Primera Guerra Mundial (1914 - 1918)

¿Què us semblaria tenir fil directe amb algú que va viure fa 90 anys? I si afegim que aquesta persona es troba immersa en el front francés enmig de la Primera Guerra Mundial (1914 - 1918)? Sembla atractiu, oi? Jo tinc molt clar que li faria moltes preguntes: per què està allà; per què lluita; si li té por a la mort; qui li fa fa més por, si l'enemic o les malalties; com s'enyora de la familia; com és la seva vida enmig d'aquells fossars que en deien trinxeres ...

Quasi totes aquestes preguntes ens les pot contestar en William Henry Bonser Lamin, un soldat britànic nat el 1887 a Awsworth Notts (Derbyshire). El seu rebesnét ha tingut una d'aquelles idees genials. Tot trobant per casa les cartes que en William Henry enviava a la familia des de les trinxeres franceses va decidir publicar-les en un blog. L'originalitat està en què les cartes són publicades el mateix dia que van ser escrites però amb noranta anys de diferencia. L'experiència arrenca al 2007, que pel William era 1917 i ara, al 2008, pel seu protagonista 1918, encara continua tot obligant-te a estar pendent de la pantalla per veure quan arribarà la següent carta temporal ... tot això sense la certesa que hi hagi una nova carta, perque no coneixem si en William Henry Bonser va sobreviure a la Primera Guerra Mundial .... encara ens queden com a molt deu mesos per a sapiguer el final d'aquesta història ...

Aquí teniu el link:

dissabte, 2 de febrer de 2008

Catalunya beu

Cap de setmana de Carnestoltes i ens trobem una vegada més immersos en el calendari festiu tradicional. Això implica que, de nou, ens introduïm en aquelles voràgines d'àpats com a reminiscència de temps en els què els àpats festius no eren més que la creació d'un espai de socialització comunitari.
Deixarem de banda el tema de la gastronomia i anem directes cap els acompanyaments, i aquí no podem deixar de banda un element essencial per a l'èxit dels àpats: la beguda!
Sí, no només som una cultura gastronòmica si no també som alcohòlica. Històricament així ha quedat palès: aiguardents, vins, cerveses, caves, vermouts ... però també termes com mamadetes, masclets, cigalons, mau-mau, pomada ... o expressions referents a l'estat etílic com agafar un torrat, agafar un pedal o una trompa com un piano.
De tot això se'n fa ressò el vídeo que avui us presento. Es tracta d'un capítol del programa de TV3 Caçadors de paraules.

"Catalunya beu"

Espero que el disfruteu ... però amb moderació.

divendres, 1 de febrer de 2008

Descobert un estendart de la Guerra dels Segadors


El diari la Vanguardia es fa resó en la seva edició digital sobre la recuperació d'un estendart emprat per una unitat militar catalana durant la Guerra dels Segadors (1640 - 1652) i la Guerra de Successió a la Corona Espanyola (1705 - 1714), i que ha estat amagat durant els darrers tres segles.

Per llegir l'article cliqueu sobre l'enllaç:
"El estandarte de los Segadors"